El mal càlcul dels independentistes: els errors de la seva estratègia
Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra
Es veu que no van calcular els costos econòmics de la transició a la independència
És sorprenent la manca d’atenció que el moviment independentista a Catalunya ha donat a les possibles conseqüències negatives que pugui tenir per a l’economia de Catalunya el desenvolupament de la seva estratègia (el que anomenen “El procés”) per aconseguir el seu objectiu: la secessió de Catalunya de la resta d’Espanya. En un article recent al diari pro independència català ARA (“El cost d’independitzar”, 21.10.17), l’economista que escriu amb més freqüència en les seves pàgines, el Sr. Miquel Puig, assenyalava que cap economista pertanyent a aquest sensibilitat política s’havia adonat dels possibles costos que la Transició de la Catalunya actual a la futura Catalunya independent significaria per a l’economia catalana. L’article del Sr. Puig donava la raó a un editorial del mateix rotatiu, escrit dos dies abans, que es queixava que semblava que entre els independentistes no s’hagués pensat en el possible impacte negatiu que tal transició podria tenir en el desenvolupament econòmic del país. En realitat, l’autor de tal editorial era bastant generós en la seva crítica als economistes independentistes ja que la realitat era fins i tot pitjor del que indicava tal editorial, ja que no només no havien pensat en els costos de la Transició sinó que, al contrari, havien promocionat una visió de tal Transició excessivament optimista, presentant el Procés com un camí de roses que portaria a una Catalunya més prospera; prosperitat que passaria gairebé l’endemà que el Parlament de Catalunya aprovarà la declaració unilateral d’independència. Les exageracions (i fins i tot falsedats) de l’equip econòmic del govern de Junts Pel Sí eren notòries com he assenyalat i mostrat en un article anterior ( “Els problemes i els errors de l’independentisme” Público, 2017.10.13). Un comportament semblant va ocórrer entre economistes propers al Govern junts pel sí, com Sala i Marti (el guru econòmic de la televisió pública TV3). Qualsevol persona amb un mínim d’objectivitat, coneixedora de la realitat del país, podia detectar fàcilment les exageracions i falsedats promogudes per tals veus de l’independentisme.
És important assenyalar que els mateixos economistes que van ocultar i / o falsejar els costos de la Transició i de la independència catalana (la gran majoria de sensibilitat neoliberal), havien abans també ocultat i falsejat els costos de les polítiques neoliberals que el govern Junts Pel Sí (i de Convergència i Unió a períodes anteriors) havien estat imposant a la població catalana, i que havien causat i continuen causant un gran deteriorament del benestar social i qualitat de vida de la població catalana i molt en particular de les seves classes populars (veure “El principal problema que té avui Catalunya del qual no es parla: la crisi social” Públic, 30 de juny 2017).
Els no calculats costos polítics de l’estratègia independentista
Però la falta de previsió de Junts Pel Sí s’ha caracteritzat no només pels seus càlculs i estimacions econòmiques sinó també per les seves projeccions polítiques. És més que sorprenent, que el govern de Junts Pel Si així com la CUP (i els moviments socials independentistes que ells influencien, com l’ANC i Òmnium Cultural) no coneguessin ni prediguessin que la seva estratègia de confrontació amb l’Estat espanyol conduiria a una situació en la qual l’Estat Central destituiria a tot el Govern de Junts pel Si, i que la Generalitat de Catalunya passaria a ser governada des de Madrid pel govern del partit Popular, un partit que obté un suport electoral molt minoritari a Catalunya (només un 8% de l’electorat). Tal estratègia podria fins i tot conduir a la detenció del President Puigdemont i altres dirigents del seu govern, en cas que es declarés la independència unilateral al Parlament de Catalunya. Cadascun d’aquests passos que seran enormement negatius per a Catalunya (i per a Espanya) podrien haver-se predit fàcilment.
S’em dirà com ja se m’ha dit-, que gran part dels dirigents del moviment independentista sí que eren conscients que tots aquests fets podrien ocórrer, la qual cosa van acceptar doncs creien que la previsible repressió per part de l’Estat Central crearia onades de simpatia cap a la seva causa i peticions al govern Rajoy per part de governs estrangers estimulant a que s’assegués i dialogués amb el Govern Puigdemont.
Era possible que tal estratègia fos reeixida? La credibilitat limitada de l’argumentari independentista
Hi ha diverses dades, no obstant això, que qüestionen la saviesa d’aquesta estratègia. El primer és que en contra del que anunciava el Sr. Puigdemont, en la seva carta al president Rajoy, ell no tenia un mandat del poble de Catalunya, expressat en el referèndum de l’1 d’octubre, de declarar la independència. A més de que tal referèndum no oferia les garanties democràtiques necessàries perquè es pogués acceptar com a vàlid (i no em refereixo només a si era o no legal, sinó a altres garanties que no van ser respectades), el fet és que la majoria del poble català no va participar en el referèndum (van votar només el 43% d’un cens poc fiable). No hi havia doncs un mandat popular per declarar la independència. És més, el Sr. Puigdemont va afegir en la seva carta al president Rajoy un parell de dades per subratllar que aquest 43% de l’electorat que havia votat en el referèndum de l’1 d’Octubre (1-O) era un percentatge de participació vàlid i suficient, per atribuir-se un mandat popular, doncs tal percentatge era superior al que havia tingut el referèndum a la Gran Bretanya que va conduir al Brexit, cosa que no era certa. La taxa de participació va ser en aquell referèndum a un 72,2% (un percentatge molt més gran que el 43% de l’1-O) I l’altra dada que Puigdemont va presentar, també a la carta al President Rajoy, creient erròniament (intentant justificar que el 43% que s’havia obtingut l’1-O era suficient) que el nombre de participants en l’1-O era superior al que va aprovar l’Estatut d’Autonomia del 2006, la qual cosa tampoc és cert, ja que el nombre de vots va ser de 2.286. 217 en l’1-O del 2017 (un 43%) un nombre menor a l’aconseguit el 2006, 2.594.167 vots (un 48,85%). En realitat, segons una enquesta recent, la majoria de catalans (60%) no creuen que el referèndum de l’1-O reunís les garanties necessàries per a considerar vinculant el seu resultat i el 55% no creu tampoc que amb els resultats del referèndum de l’1- O el Parlament estigués legitimat per declarar la independència (el Periódico, 21.10.17). Per tant, mai va haver el mandat per declarar tal independència. I la població ho sap.
La majoria del poble català mai ha votat ni per la independència ni pels partits independentistes. La seva majoria al Parlament no correspon amb la majoria de vots, i això com a conseqüència del biaix de la Llei electoral que afavoreix les zones rurals i conservadores a costa de les àrees urbanes i progressistes, situació que ocorre també a la resta d’Espanya. És més, el que és també molt important és que el suport a l’independentisme varia segons la classe social de la població catalana. A les grans ciutats com Barcelona, els vots a favor de partits pro-independència són més elevats als barris per sobre del nivell de renda mitjana de la ciutat que els que estan per sota, dada també confirmada per les provinents de l’agència d’anàlisi sociològica i demogràfica del Govern de la Generalitat de Catalunya (baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), Julio 2017)
Les conseqüències del 155: els independentistes van subestimar la resposta del Govern Rajoy
Tal estratègia seguida pels independentistes (el procés) està perjudicant a la majoria de la població que està veient reduït els seus drets polítics, com a conseqüència de l’estratègia fallida, resultat d’haver subestimat la capacitat de resposta de l’Estat Espanyol. Sembla que el “procés” no ha estat conscient, ni de la naturalesa de l’Estat Espanyol ni la del Govern Rajoy. En moltes ocasions he assenyalat el caràcter immodèlic de la transició, resultat d’un enorme desequilibri de forces en aquell moment històric, en el qual les dretes controlaven l’aparell de l’Estat i la majoria dels mitjans de comunicació, mentre que les esquerres (que lideraven les forces democràtiques) tenien molt poca força doncs acabaven de sortir de la presó i / o de la clandestinitat, i / o de l’exili. . És més, no hi ha plena consciència ni a Catalunya ni a Espanya que les dretes d’Espanya són equivalents a la ultradreta a Europa. Aquesta és la causa, per cert, que no hi hagi un gran moviment o partit d’ultradreta a Espanya, doncs, tal moviment està dins del PP, representat per un gran nombre dels seus dirigents.
És més, la ideologia dominant d’aquest Estat té molts punts en comú amb la ideologia dominant a l’Estat dictatorial anterior, tal com el seu nacionalisme extrem uninacional, d’arrels imperialistes, de caràcter religiós-militar, amb gran component cultural, ètnic i racial (durant molts anys, el dia nacional -el 12 d’Octubre- es coneixia com el dia de la Raça). Tal nacionalisme ha mostrat gran hostilitat a la plurinacionalitat d’Espanya que existeix en molts dels aparells de l’Estat, incloent en la judicatura, els estaments militars i policials.
El nacionalisme uninacional de l’Estat Monàrquic com la major causa del creixement de l’independentisme
Aquest aparell estatal, centrat en la Monarquia Borbònica, té un enorme poder no només a Espanya sinó a nivell europeu. Era per tant molt predictible que tal Estat Central, dirigit per una formació política (el PP), hereva de les dretes que controlaven l’estat dictatorial, actués com ha actuat. La transició inmodèlica va conduir a un Estat que no era una ruptura, sinó una adaptació, conservant l’enorme poder de les dretes en els aparells de l’Estat. Per aquest motiu el PP té la major influència sobre els aparells de l’Estat. I la llei electoral està dissenyada per perpetuar tal poder. Així, la cambra legislativa (el Senat) que ha aprovat l’ocupació (i no hi ha altra manera de definir-la) de Catalunya, té un sistema electoral que fa que el PP que aconseguís en les darreres eleccions un 29.96% de vots de l’electorat, van aconseguir majoria absoluta en tal cambra -aconseguint el 62,5% dels escons: més del doble que el seu resultat electoral! -. Aquest és resultat de l’enorme poder de les dretes sobre l’Estat. La constant referència a la necessitat de respectar la Llei que utilitzen les dretes i les esquerres governants és, en realitat, sempre la defensa d’un profundament injust status quo. És l’enorme desequilibri de les forces polítiques dins de l’Estat Espanyol (facilitat per la cooptació de l’equip dirigent del PSOE a tal Estat) la causa de que veurem Catalunya governada directament per un partit, el PP, que és marginal en l’espectre polític català.
Que passarà ara: el sorgiment d’un moviment democràtic a Catalunya
La brutal repressió per part de l’Estat tindrà una resposta popular de considerables dimensions. La majoria de la població es mobilitzarà en contra de l’aplicació de l’article 155, que, segons l’enquesta esmentada, compta amb l’oposició d’un 66% de la població catalana. Però perquè tals mobilitzacions puguin ser reeixides, han de variar en la seva orientació i en el seu lideratge, substituint la demanda de secessió per una altra, exigint democràcia i fi de la repressió. Aquest canvi, que s’està ja donant, està sent resistit pels independentistes, ja que no volen diluir el seu protagonisme. Però aquest canvi és necessari. Tal canvi, a més d’expandir la població mobilitzable, tindria un altre component essencial: la seva articulació amb moviments pro-democràcia ja existents a Espanya, articulació que no era possible quan l’objectiu de tal moviment ciutadà a Catalunya era la independència liderat per independentistes.
Aquest moviment pro-democràcia existeix ja a Catalunya i està liderat ara per un ampli ventall de partits i moviments (com ara sindicats, patronal, moviments veïnals, associacions professionals, entre molts altres). Tant independentistes com no independentistes estan mobilitzant a la població a favor de les llibertats i els drets que seran afectats negativament per l’ocupació de Catalunya. Aquesta estratègia ja ha mostrat el seu gran valor i eficàcia en l’organització de l’aturada general del 3 d’octubre. Aquell dia tota Catalunya va parar com a acte de protesta davant la brutalitat de la policia estatal. Tal atur no s’hagués aconseguit sense el suport de la gran majoria del poble català, que no és independentista. Aquesta aturada va ser organitzada per la Taula per la Democràcia, que no va ser liderada pel moviment independentista sinó pel moviment pro-democràcia que és molt més gran. A això es van sumar sectors de la població -sobretot barris populars- que no s’havia mobilitzat l’1-O en el referèndum independentista. El moviment independentista només no podria haver aconseguit una aturada general. El moviment pro-democràcia si ho va aconseguir. És aquest moviment que juntament amb altres moviments semblants a la resta d’Espanya poden aconseguir una major transformació a Catalunya i a Espanya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario