Bhutan: el país de la felicitat
Fins fa poc no hi podien entrar els
turistes i ara es requereix un visat molt estricte. Els 750.000
habitants d’aquest petit regne situat a l’Himàlaia, entre el Tibet i
l’Índia, agraeixen que la seva Constitució valori més la felicitat
mitjana que la riquesa del país
Text i fotos: XAVIER MORET
Vaig viatjar a Bhutan,
un petit regne de l’Himàlaia, perquè vaig llegir que era el país de la
felicitat. També m’atreia el fet que durant molts anys havia sigut un
país aïllat i llunyà on no era gens fàcil entrar. Fins al 1999 no hi van
autoritzar la televisió ni internet, que estaven prohibits per por que
contaminessin els bhutanesos amb idees estrangeres.
Fins aquí tot és prou estimulant, però hi ha un factor que condiciona el
viatge a Bhutan: el visat. A diferència del que passa en altres països,
el visat l’has de tramitar a través d’una agència i pagues segons els
dies que t’hi penses estar. Al veí Nepal, sense anar més lluny, amb un
visat de 25 dòlars t’hi pots passar quinze dies. A Bhutan, en canvi, has
de pagar entre 200 i 250 dòlars diaris, una quantitat alta que, això
sí, inclou cotxe, guia, hotels i àpats. Si hi vas de motxiller, però, és
evident que no et surt a compte.
Un país aclaparat per les muntanyes
El vol entre Katmandú i Paro, l’aeroport internacional de Bhutan, és la
primera meravella del viatge. Dura una hora i, si fa bo i seus a
l’esquerra de l’avió, pots veure desfilar per la finestreta la serralada
de l’Himàlaia, una impressionant barrera blanca amb pics de més de
8.000 metres. No és estrany que amb una visió panoràmica tan
espectacular el vol se’m fes curt. Al final l’emoció augmenta, ja que
l’avió de Drukair, la companyia de Bhutan, inicia un agosarat descens en
ziga-zaga cap a la vall de Paro, situada a 2.200 metres d’altitud i amb
les muntanyes massa a prop per al meu gust.
El
primer que veig és un cel de color blau intens, un aire tan net que em
vénen ganes de beure-me’l, uns endreçats camps d’arròs i una terminal de
fusta pintada de colors, seguint la tradició bhutanesa. Un gran retrat
dels reis i un cartell de “ Welcome to the Gross Happiness Country ” em dóna la benvinguda. Anem bé.
Mentre passo el control de passaports, em fixo en un cartell que avisa
que està prohibit fumar a tot el país. No s’hi posen per poc. Un altre
informa que la velocitat màxima a totes les carreteres és de 50 per hora
i que no es permeten les bosses de plàstic. Per si algú encara en
dubtava, queda clar que Bhutan és un país diferent.
El guia i el xofer m’esperen a la sortida, vestits a la manera tradicional, amb una mena de bata elegant, el gho,
i mitjons fins al genoll. “Tothom va vestit així a Bhutan -em diu el
Kinley, el guia-. És la tradició”. El cotxe és un 4x4 impol·lut, amb els
seients recoberts amb brodats daurats i catifes de gespa artificial als
peus. Molt ecològic.
Quan sortim a la carretera, em ve al cap el llibre Bhután secreto.
M’adono que des que el vaig llegir per primera vegada, als anys
setanta, somiava a viatjar a aquest país de les muntanyes. El francès
Michel Peissel hi explica que va aconseguir entrar a Bhutan el 1968,
després de cinc intents fallits, ja que en aquell temps no admetien
estrangers. Quan per fi hi va arribar, amb cartes de recomanació, el rei
acabava de prohibir que els seus súbdits portessin vestits i pentinats
occidentals.
"Pensem en la mort cinc vegades al dia. Així no la temem i som més feliços"
Esclar que aquell era un Bhutan molt diferent, tancat als estrangers,
on no hi havia mapes ni hi circulaven els diners. Robert Boileau
Temperton, un estirat capità britànic que hi va arribar el 1838, no en
parla amb gaire entusiasme: “Els costums són desagradablement repugnants
-escriu-, i el cavaller que deixi que se li acosti algun membre
d’aquesta comunitat tan bruta haurà donat mostres de gran coratge”.
Els temps han canviat, per descomptat. Avui Bhutan és un país netíssim,
poblat per una gent agradable que sembla que tingui un mecanisme ocult
que n’activa el somriure tan bon punt veu un estranger.
La carretera segueix el curs d’un riu que fa giragonses per obrir-se
pas entre les muntanyes. De tant en tant, cases amb dibuixos de colors a
la façana, una estupa o un pont penjant
d’equilibri precari trenquen la monotonia. Prop de Thimbu, la capital,
hi ha l’única autopista del país, de només set quilòmetres de llarg. Té
dos carrils per banda, hi circulen pocs cotxes i la velocitat màxima
continua sent de 50 per hora.
A Bhutan ningú sembla
que tingui pressa. Quan passem davant d’un centre comercial, el Kinley
em comenta: “Aquí hi ha l’única escala mecànica del país. Molta gent hi
ve només per pujar i baixar”. M’ho apunto; si un dia m’avorreixo, ja sé
on anar.
Thimbu, la capital
Thimbu apareix com una ciutat plena de verd enmig d’una vall. Hi viuen
unes cinquanta mil persones i té carrers tranquils, cases no gaire altes
i un estadi vora el riu que em fa pensar en un bon documental del 2003:
The other final. Va d’un partit entre les
seleccions de Bhutan i de l’illa de Montserrat, al Carib, que es va fer
per mostrar l’altra cara del futbol just quan es jugava la final del
Mundial del 2002. Tot contrast. Mentre tot el món seguia la gran final, a
Thimbu es dilucidava quin era el pitjor equip del món; va guanyar
Bhutan per 4 a 0, però els caribenys van al·legar que els havia afectat
el mal d’altura.
Al costat de l’estadi, un grup de
bhutanesos practiquen el tir amb arc, l’esport nacional de Bhutan,
juntament amb el llançament de dards. “Abans els arcs eren de bambú i
barats, però ara alguns rics se’ls fan portar dels Estats Units. Són
metàl·lics i poden costar més de 2.000 dòlars”, m’informa un espectador.
No gaire lluny hi ha l’oficina de correus, una de les fonts d’ingressos
del país, ja que els estrangers hi fan cua per comprar segells. Més
enllà, el mercat subratlla l’exotisme, amb els pebrots picants i la carn
seca com a productes estrella.
Al peu de les muntanyes pasturen uns animals molt estranys, els taquin, amb cos de vaca i cap de cabra, però el que més crida l’atenció a Thimbu és el dzong,
mig monestir mig fortalesa. És una mena de Potala, voltat de camps
d’arròs, on els monjos conviuen amb els funcionaris del govern. “Hi ha dzongs
per tot el país -m’apunta el Kinley-. Són els edificis més
representatius de Bhutan. Il·lustren la importància del budisme en la
nostra societat”.
Menjo en un restaurant situat en
una primera planta amb vistes a la principal cruïlla de Thimbu. No hi ha
semàfor; de fet, no n’hi ha cap en tot Bhutan. Aquí les modernitats no
són ben vistes. Diuen que no les necessiten. Al centre de la plaça, un
guàrdia amb cara d’avorrit mira d’ordenar un trànsit escàs.
Menjo bé: bolets amb pèsols i pollastre amb patates i bròquil, cuinat a
la manera occidental, ja que aquí ho fan tot molt picant, massa. Com a
prova de foc, em fan tastar uns xilis amb formatge fos. Uf!, piquen tant
que sento que se’m cala foc a la boca i se m’inflen els llavis com a
l’Angelina Jolie.
A la sobretaula, parlo amb uns
bhutanesos sobre la felicitat. No és una conversa habitual en els
viatges, però a Bhutan és gairebé obligada. “La felicitat és un concepte
bàsic aquí -em diu un estudiant-. La Constitució diu que la felicitat
nacional bruta està per damunt del producte interior brut. És a dir, que
la felicitat és més important que l’economia. Això va ser idea del rei
anterior, Jigme Singhye Wangchuck, coronat als 18 anys, el 1972. Va ser
ell qui va impulsar la reforma perquè Bhutan passés a ser una monarquia
parlamentària”.
El rei va abdicar en el seu fill el
2008, però els 750.000 habitants de Bhutan continuen venerant aquest
home que va establir unes taules per calcular la felicitat dels seus
súbdits i que va fer el possible per eradicar la pobresa del seu regne.
Un altre membre de la taula burxa en les diferències entre orientals i
occidentals: “Aquí pensem en la mort almenys cinc vegades al dia. Forma
part de la cultura bhutanesa. Si hi pensem sovint, deixem de témer la
mort i això ens fa ser més feliços”.
Fa un temps, el
primer ministre de Bhutan va declarar: “Si augmenta la riquesa del país,
però la gent no és feliç, vol dir que alguna cosa falla”. És per això
que els inspectors pregunten periòdicament als bhutanesos si viuen bé,
quins ingressos tenen, en què esmercen el temps lliure, si se senten
estrangers a casa seva o quin és el seu nivell cultural. Tot plegat
ajuda a establir un índex de felicitat i a fer compensacions.
La vall de Punakha
La vall de Punakha és a unes tres hores de Thimbu, sempre que la
carretera estigui en bon estat i no hi hagi massa camions. Per anar-hi
s’ha de passar per un port de muntanya, el de Dochula, de 3.150 metres.
Als peus de la muntanya hi ha un dzong
fundat al segle XVII per un monjo tibetà. És el més antic de Bhutan i
alberga un institut budista. El seu nom és Palau del Sentit Profund dels
Mantres Secrets, però la gent el coneix com el Simtokha Dzong, la
fortalesa sobre la panxa del dimoni, ja que diuen que el monjo fundador
va vèncer un dimoni que molestava els que passaven per aquí.
Dalt del coll comença a nevar i em trobo que han tallat la carretera
per obres. Em diuen que l’obriran al cap d’una hora. Maleeixo el
contratemps i vaig a passejar sota la neu entre les 108 estupes
construïdes el 2005 en homenatge als morts en una batalla. Entre els
arbres hi ha banderoles tibetanes de colors que semblen jugar amb els
flocs de neu. Tot és tan bonic que acabo agraint que hagin tallat la
carretera. Deu ser que se m’està encomanant la felicitat made in Bhutan.
Quan per fi obren el pas, els rododendres gegants de l’altra banda de la muntanya em fan pensar en Tintín al Tibet, quan el capità Haddock diu: “Ja m’agradaria tenir uns rodondendres com aquests a Moulinsart”.
Fem revolts i més revolts abans d’iniciar la llarga baixada cap a la
idíl·lica vall de Punakha, entapissada de camps d’arròs. Una meravella.
El dzong més impressionant del país és just a la
confluència de dos rius, el riu Mare i el riu Pare. Se’l coneix com el
Palau de la Felicitat, és del segleXVII i l’envolta una muralla. “Les
crescudes del riu han destruït parcialment el dzong diverses vegades, l’última el 1994 -m’informa el Kinley-. Però sempre l’han tornat a refer”.
La vida al 'dzong'
Punakha va ser capital de Bhutan durant tres-cents anys, però ara només
ho és a l’hivern, quan el govern s’hi trasllada fugint del fred de
Thimbu. Hi entro per un pont cobert de fusta que es va endur una riuada i
que van reconstruir el 2008, quan es va fer al dzong la cerimònia de coronació dels reis de Bhutan.
Els pelegrins caminen cap al dzong,
amb un mocador blanc a les espatlles en senyal de respecte. Als que han
baixat de les muntanyes se’ls reconeix pels barrets estrambòtics i la
pell cremada. Prop de l’entrada hi ha un estol de monjos joves,
juganers, i moltes banderes de colors.
L’aspecte
intimidador de fortalesa augmenta en arribar a les costerudes escales de
l’entrada. Un cop dalt, hi ha un parell de grans molinets d’oració i
pintures que repassen la vida de Buda. A dins s’obre un gran pati ( dochey ), amb un chorten al mig, un Bodhi tree
(l’arbre de Buda) i galeries de fusta amb cel·les a banda i banda. És
com una petita ciutat tancada entre muralles, immersa en un gran
silenci.
Drupka Kunley deia que es podia arribar a la il·luminació a través del sexe
En un racó hi ha un altar dedicat a Tsochen, la reina dels esperits de les serps. La part central l’ocupa una torre ( utse
) de set pisos. En un dels temples sona una música suau i un grup de
monjos reciten mantres amb veu monòtona i cavernosa. No m’està permès
entrar-hi, però em quedo fora, escoltant. És tan hipnòtic que no
m’estranya que alguns monjos arribin a levitar.
A l’últim pati hi ha uns quants temples i monjos que resen. Tot el dzong
traspua espiritualitat. Veig en un dels temples una cinquantena de
monjos que resen, coberts amb mocadors de color carbassa. Quan li
pregunto al guia, assenyalant-lo amb el dit, qui és el monjo que
presideix l’acte, em renya. “Sobretot no assenyalis. Aquí a Bhutan és de
mala educació”, em diu.
Quan arribo al final del dzong,
veig el punt on es troben els dos rius i un jardí ple de fruiters i
xicrandes. Sembla el jardí de l’Edèn. A prop, uns monjos nens escolten
pel mòbil música de trompetes i tambors tibetans. “ Tashi delek ”, em diuen amb un somriure, i m’ho prenc com una benedicció i un desig de felicitat.
A la mateixa vall de Punakha hi ha un monestir dedicat al lama Drupka
Kunley (1455-1529), conegut com el Boig Diví, o el Monjo Lasciu. Va ser
ell qui va portar el budisme tibetà a Bhutan. Deia que es podia arribar a
la il·luminació a través del sexe, i es vantava d’haver fet l’amor amb
moltes dones. Conten que un dia li van regalar un braçalet i, rient,
se’l va posar al penis.
En el camí cap al monestir,
ple de pelegrins a la recerca de la fertilitat, hi ha unes quantes cases
amb penis gegants dibuixats a la façana. De fet, n’hi ha per tot
Bhutan. “No pensem que sigui una cosa obscena -m’aclareix el Kinley-. Ho
veiem com una benedicció que porta sort a la gent de la casa”.
Arribo al monestir, situat dalt d’un turó, caminant entre camps
d’arròs. Al cim hi ha el temple, amb molinets d’oració que fan girar els
pelegrins. Al camp del costat, a prop de les cel·les, onegen centenars
de banderes de colors en un ambient de festa.
De
baixada, de tornada a la plana, em trobo uns bhutanesos que juguen a
dards. Són uns dards grans i pesants que llencen amb traça a gran
distància. Més enllà, n’hi ha que practiquen el tir amb arc, amb la
diana a més d’un centenar de metres. Tots van vestits amb el gho i fan cara de felicitat.
Èxtasi al Niu del Tigre
Abans de pujar al Niu del Tigre, el monestir més famós de Bhutan, visito el dzong de Paro. De nou la sensació de fortalesa, d’espai a part del món. Li compro a un monjo un dorji jadram,
un amulet que em diu que em permetrà salvar 80.000 obstacles. No està
gens malament per només 100 ngultrum, l’equivalent a un euro i mig.
Ha nevat, fa fred i tinc mal de coll, però no pateixo: tinc l’amulet a
la butxaca. El camí cap al Niu del Tigre fa pujada i el paisatge està
tot blanc, el color de la purificació, el color de Tintín al Tibet. Des de baix, es veu el monestir penjat de les roques, a 3.200 metres d’altitud. Espectacular niu d’àguiles.
Camino primer pel bosc i després per una zona desarbrada. A cada revolt
el monestir es veu més a prop, però m’ataca el mal d’altura i em costa
pujar. Vaig a poc a poc, amb l’amulet a la mà. En un dels miradors hi ha
una cafeteria amb una estufa. M’escalfo mentre hi prenc un te molt
carregat de sucre per agafar forces. Un monjo em veu cansat i em diu:
“Si pateixes, et purifiques. Per això van fer el monestir tan amunt,
perquè no sigui fàcil arribar-hi”.
El monestir és del
segle XVII, però es va cremar el 1998 i el van reconstruir. Segons la
llegenda, en aquestes roques hi vivia un dimoni que tenia forma de
tigre, però un monjo que va anar a meditar en una cova de la muntanya va
aconseguir foragitar-lo. En l’últim tram del camí, una baixada en
ziga-zaga em porta fins al barranc que hi ha just al davant del
monestir. Ara només falta pujar l’últim tram d’escales. Un cop dalt, la
foscor de les coves amb figures de Buda il·luminades amb espelmes,
l’olor de l’encens i els monjos que resen se sumen a la vista
meravellosa de la vall. La felicitat deu ser molt semblant a això,
penso.
No hay comentarios:
Publicar un comentario